Si us apropeu a la Ribera d’Ebre, no dubteu en fer una parada a Ascó. Hi trobareu la farmàcia més antiga de les Terres de l’Ebre. Un espai del 1917 que, pràcticament, s’ha conservat intacte des que va abaixar la persiana als anys vuitanta. La vostra amfitriona serà la Pepita Massip, neta del farmacèutic Francisco Ramon Biarnés. Ella és la responsable de mantenir viu el llegat de la família.
“Benvinguts al segle passat”. Amb un to clar i decidit, així és com ens convida a submergir-nos en tota una vida de records entre ampolles, píndoles i morters. Ens trobem al número 1 del carrer Hospital i us asseguro que, en creuar les portes, fareu un viatge en el temps. Des d’un primer moment, tindreu la sensació de sentir la remor que s’hi devia acumular. Tot i ser de petites dimensions, el mobiliari de fusta i els vitralls d’estil noucentista ens transporten a un temps on encara no s’utilitzaven les capses de cartó per dispensar els medicaments. Avui retrem homenatge a Francisco Ramon Biarnés a través dels records més dolços de la “Pepita de la Farmàcia”, una de les netes del farmacèutic d’Ascó del segle XX.
Per entendre la història que s’amaga darrere el taulell cal tenir en compte que la farmàcia està ubicada als baixos de la casa familiar de la Pepita. “El meu avi la va posar en marxa l’any 1921, després de casar-se amb la iaia Josefa, la propietària de la casa”, explica. D’aquesta unió en van néixer quatre criatures, entre elles la Pura, la mare de la nostra protagonista. La Pepeta de l’Abadia –sobrenom de l’àvia– va morir al cap d’uns anys i l’avi es va tornar a casar i va tenir sis fills més. “Hem estat una gran família i en aquesta casa sempre hi havia un o altre”, afegeix. D’una manera o altra, gairebé tots els fills van ajudar a la farmàcia.
Els vigilants de la farmàcia
“Molt afectuós, sempre atent amb els catorze néts que tenia”. La Pepita no pot evitar que li brillin els ulls quan ens defineix el seu avi. I és que entre aquestes quatre parets s’hi feien molt més que fórmules magistrals. “El farmacèutic i el metge del poble estaven de servei les 24 hores del dia, la gent acudia constantment”, detalla. I per imaginar-nos com era el lideratge del negoci familiar, ens revela un secret: “de gran, el meu avi era sord, com la meva tieta Amàlia, que va treballar al seu costat durant anys”. Però no us penseu que això va ser un impediment. “Llegien els llavis i encertaven tots els medicaments, era increïble”, assegura.
Quan aixequem el cap podem veure una espècie de finestra situada sobre la porta d’entrada. Aquesta donava al despatx on feia feina l’avi. Quan la porta s’obria, s’encenia una llum a la sala i també al menjador de la casa. Així l’home sabia que havia entrat algú i només li calia baixar i entrar per la rebotiga. Dins d’aquesta perícia també hi entrava en joc la Pepita i els seus germans i cosins. “L’avi sempre feia la migdiada i ens deixava a un de nosaltres de vigilant, estàvem de guàrdia”, detalla. Concretament, el net de torn seria recompensat amb una pesseta si corria a despertar l’avi quan veiés la llum alertadora. I ja us podeu imaginar com gastaven aquella pesseta: “anàvem directes al bar a comprar caramelets”, proclama.
Entre els records entranyables de l‘avi també hi ha lloc per a les trapelleries. La Pepita encara té molt present els experiments que feia el seu germà Joan Ramon: “li encantava jugar construir volcans i jugar amb la pólvora”. Un dia, tota la casa va tremolar, i la família va saltar esfereïda perquè es pensaven que el nen s’havia fet mal. Resulta, però, que el responsable d’aquell sotrac va ser un camió que va quedar enganxat al balcó. “El meu germà dormia tranquil·lament mentre tots patíem”, detalla amb ironia. El primer que renyava al marrec era l’avi, però la Pepita remarca que qui li proporcionava la pólvora era ell. “Al meu avi també li encantava ajudar al meu germà amb la pólvora, però ho havia de dissimular”, esclareix.
La rebotiga
L’espectacularitat de la Farmàcia Biarnés es multiplica per moments com més ens hi endinsem. “El mobiliari va costar 5.000 pessetes”, recorda la Pepita. En una vitrina hi trobem estris molt ben conservats com morters, xeringues i pindolers. I als prestatges, pots i recipients de color blanc amb noms inimaginables que contrasten amb la calidesa de l’entorn: “Raíz de malvelisco, de panical, zarzaparrilla, rábano iodado, flor de azahar”.
Ara bé, on realment es posava en marxa tot l’engranatge era a la rebotiga. “El meu avi s’hi passava hores i hores fent els medicaments que li deia en Don Ángel, el metge”, detalla. A la vegada, Massip fa valdre un dels records que més li ha repetit la seva mare: “hi va haver una grip molt importat i la gent es moria un darrere l’altre”. El seu avi hauria tingut un paper fonamental perquè quan els medicaments no arribaven i seguint les indicacions del doctor haurien aconseguit “salvar a la meitat del poble”.
Per això, l’element més destacat de la rebotiga és la bàscula. La Pepita no dubta ni un segon en oferir-nos una classe pràctica de com el seu avi posava els pesos per trobar la mesura exacta de cada substància. I de com feia les pastilles, premsant tots els ingredients en uns recipients petits en forma de moneda.
En Francisco Ramon Biarnés va estar al capdavant de farmàcia fins als anys 70. Diversos farmacèutics la van regentar durant una dècada més. Ara, s’ha convertit en un museu particular que s’obre de tant en tant al públic. Un espai que s’ha convertit, per a molts, en el secret més ben guardat de la Ribera d’Ebre.
