Notificacions, avisos al mòbil o l’smartwatch -rellotge intel·ligent-, missatges a través de les xarxes socials i, segons l’edat, trucades de telèfon. Aquests són alguns dels avisos més habituals que ens arriben per mil canals digitals diferents i que demostren com s’ha perdut la necessitat d’aturar-se i, simplement, escoltar aquell referent ancestral: el campanar. Un conjunt patrimonial insígnia que, guiat per les campanes, et diu quina hora és, t’avisa de la rutina diversa del fet religiós i t’alertava de perills imminents. Ara, en aquest petit espai, ens permetrem el luxe de descobrir una manera de fer resistència i allunyar-se de la necessitat tecnològica. A Banyeres del Penedès, al Baix Penedès, hi ha un petit reducte de campaners que asseguren que tocaran les campanes de manera manual fins que les forces els ho permetin. Descobrim, doncs, una de les poques Gàl·lies de guerrers sonors que queden a la demarcació de Tarragona.
Text: Anna Fortuny · Foto: Alan Pardines
“Ganes de tocar”. Aquest és el secret per ser campaner, segons en Josep Anton Figueras Tuset, qui forma part de l’equip de campaners que anuncien la missa, la festa major o la defunció d’algun veí a Banyeres del Penedès. El món de les campanes l’ha acompanyat des de ben petit. El seu primer record el transporta a la festa major del poble, quan els escolans eren els encarregats d’aprendre i xalar tocant les campanes. “Ens ho passàvem molt bé, sempre tocaves a vogar que era ding, ding, ding, dong”, explica en un intent per revelar als ignorants l’alfabet de les campanes. Per endinsar-nos en l’art de tocar campanes cal partir de la base que vogar vol dir “tocar amb una mica de gresca”, segons Figueras. Ara ja podem dir que s’ha convertit en el nostre guia particular per entendre l’atracció i la passió del “ding” i el “dong”.
Antigament, els encarregats de tocar les campanes de les tres esglésies del poble eren els escolans. Quan el nombre d’aquests va anar a la baixa, va ser el mossèn Josep Maria Serra Cavallé, rector entre el 1966 i el 2009, qui se’n va fer càrrec. Ja en aquell moment, dos veïns es van oferir per fer els tocs d’avís abans de la missa. Ara bé, el 2009 quan es va jubilar mossèn Serra, el seu successor s’havia d’ocupar també d’una altra parròquia i no podia fer tocar les campanes. Va ser aleshores quan es va establir un grup de campaners que tocaria per torns, per tal de no perdre el toc manual de campanes.
Campanes supervivents
Banyeres del Penedès compta amb poc més de 3.000 habitants, però el moll de l’os que s’implica i se sent arrelat al municipi es redueix als 500 veïns que eren dècades enrere. “Ja tinc 63 anys i tot ha canviat molt”, sentencia amb nostàlgia el campaner. Aquesta sensació amarga, però, no amaga el desfici i l’amor que viu i sent quan toca campanes. En traspassar les portes de l’església de Santa Eulàlia de Banyeres del Penedès, descobrim que per tocar no cal pujar sempre fins a dalt de tot del campanar. Es poden repicar des de la sagristia fent ús d’una llarga cadena lligada al batall. “Tenim unes cordes molt llargues que ens permeten tocar des d’aquí i normalment hi fem el toc de missa i el de morts, vogar des de baix no va gaire bé”, subratlla amb un clar coneixement de causa.
Si pugem a dalt del campanar, podrem observar les dues joies de la corona: l’Eulàlia i la Maria Dolors. De fet, abans de la Guerra Civil hi havia quatre campanes: la dels quarts, la petita i l’esquerdada. “La gent més gran del poble deia que tothom les reconeixia pel seu to”, assegura orgullós. Durant la guerra van destruir moltes campanes, en primer lloc pel sentit religiós, però després també per fondre-les i utilitzar-les amb objectius bèl·lics.
En Figueres assegura que una veïna del poble, la Maria Vilanova Ferret, sempre havia explicat que “a Banyeres va quedar la grossa perquè no la van poder fer caure”. Tot i això, era habitual que deixessin la campana de majors dimensions per fer els tocs civils i les alarmes. Però fixem-nos en les protagonistes actuals, les supervivents. L’Eulàlia és la més gran i data del 1773. Té un diàmetre de 89 centímetres i pesa 408 kg. La petita, la Maria Dolors, és “la dels quarts”. Va ser fosa el 1940 i té un diàmetre de 61 cm i pesa 131 kg. Unes companyes d’aventures ben particulars que l’equip de campaners banyerencs esperen poder mantenir durant molt de temps.
L’idioma de les campanes
Per entendre la resistència sonora dels campaners i les campaneres de Banyeres del Penedès ens hem de remuntar a la tradició de fer tocar campanes. Cada municipi tenia la seva manera de tocar, una particularitat que definia el missatge. Principalment, els tocs eren per motius religiosos o per festes, tot i que també hi ha els civils que anunciaven l’hora, alertaven del foc o eren bàsicament un alerta de perills. “Antigament n’hi havia per la missa, per alçar a Déu, l’Ave Maria, el Rosari, el vogar de bateig, entre molts d’altres”, detalla. Actualment, només conserven tres tocs manuals: per anunciar la missa, per tocar a morts i el de Festa Major i Pasqua. L’anunci de les hores fa molts anys que es va automatitzar. Quan es tracta de celebracions ordinàries, amb una persona ja n’hi ha prou. En el cas del toc de Festa Major, però, es necessiten més mans. “Normalment, des de baix fem el toc de Missa i el de Morts, però per vogar, molt millor des de dalt”, assegura mentre es mira de reüll les dues campanes.
El nostre protagonista és l’encarregat de fer el toc de difunts. Tenim el luxe de conèixer més secrets sobre el llenguatge de les campanes. Si el difunt és un home, es toca 3 vegades; en el cas d’una dona, dos; i si es tractés d’un infant només es faria sonar una vegada. I aquí és on el campaner juga amb certa picardia perquè confessa que “en alguna ocasió faig una lleugera pausa abans de repetir el toc de difunts, així els veïns poden dubtar de si es tracta d’un home o una dona”. I en certa manera es justifica i assegura que “segons com, aquí al poble ja t’han matat abans d’hora, la gent pressuposa si ha traspassat un o altre que estava malalt”. Tot i això, amb l’ús del Whatsapp, deixa clar que avui en dia de seguida esbrinen de qui es tracta malauradament la defunció. A la vegada, reconeix que “per sort, mai m’ha tocat anunciar la mort d’un infant”.
Patrimoni Immaterial de la UNESCO
Durant la visita al campanar, li salten les llàgrimes ràpidament, gairebé a la primera resposta. La seva connexió amb vogar i fer ventar les campanes és tan intensa que de seguida torna als seus orígens, al petit Josep Anton que durant anys ha jugat amb els companys, ha après de la vida i que en algun moment d’entremaliadura adolescent ha tastat el vi de missa. Un dels dies que resumeix tota aquesta dedicació i creixement el va viure l’any 2022, quan el toc manual de campanes va ser reconegut com a Patrimoni Immaterial de la UNESCO. Un homenatge a aquest llenguatge universal que representa el repic de les campanes i que s’ha mantingut al llarg dels segles com una part més de la identitat col·lectiva dels pobles. Per commemorar aquest fet, a tot Espanya es va celebrar un gran toc de campanes el 3 de desembre del 2022, a les 12 del migdia. “Va ser un gran reconeixement i un gran dia, vam tocar tots els campaners a la vegada, va ser molt emocionant”, descriu.
I amb aquest atac de sinceritat, quan pensa en el futur dels campaners, no s’amaga de confessar que “el que em sap més greu és que jo he tocat campanes de morts a molta gent i per a mi ja no quedarà ningú que m’ho toqui”. Qui sap si en Josep Anton “toca campanes”, és a dir, segons la definició de diccionari “no té el discerniment clar” i aquesta por que se l’emporta és massa exagerada. Sigui com sigui, demostra que tot ell té molt clar la importància del patrimoni sonor que sovint té entre les mans.
