Miravet, a la Ribera d’Ebre, és sinònim de terrissaires. Millor dit, de canterers. Actualment, queden sis tallers que viuen de la ceràmica. Us atreviu a descobrir com viu la sisena generació de Ca Pere? En Josep Papaseit treballa i admira el fang des de ben petit de la mà dels coneixements del iaio i del pare. Ara, s’ha reinventat i ha apostat per difondre i mostrar aquest ofici totalment vocacional.
El color rogenc de les roques del Castell de Miravet s’identifica de seguida quan traspasses la porta del petit taller d’en Josep Papaseit. Eines penjades a la paret, restes d’argila al davantal i un llarg estol de productes a punt d’acabar. Una barreja que ens demostra el treball diari que s’ha fet durant segles. L’artesà ens rep amb amabilitat, disposat a ensenyar-nos tots els racons de casa seva. “Segons la documentació, ens remuntem a principis de l’any 800, soc la sisena generació”, explica amb orgull. De fet, Papaseit és un nom àrab, per la qual cosa la família sospita que els seus orígens encara podrien anar més enrere. “Antigament, si naixies a casa d’un terrisser, acabaves sent terrisser, no com avui que pots escollir entre moltes opcions”, remarca
Sigui com sigui, potser perquè l’ofici es porta a l’ADN o per l’amor que li transmetien les quatre parets del taller, en Josep va triar ser canterer i amb 16 anys ja feia peces, a la vegada que estudiava. Per conèixer les seves primeres passes en el món de l’argila hem de mirar més enrere: “La mare recorda que la primera peça la vaig fer quan tenia tres anys i encara la guarda”. Això ens demostra que, des de ben petit, ja xalava al torn, a la falda del seu avi. I així és com, als seus 56 anys, Josep Papaseit s’ha convertit en la generació del canvi. “Entre l’època àrab i el meu iaio, pràcticament no hi va haver cap classe de transformació ni en la tècnica, els esmalts ni al torn”, detalla.
El barri dels canterers
Abans de mirar cap al futur, però, volem retrocedir per entendre què suposava dedicar-se al fang. Ens trobem al Raval dels Canterers, encara que antigament era un barri. El fet de treballar amb forns de llenya provocava molèsties a la resta de veïns i és per aquest motiu, que el barri dels canterers, amb el pas del temps, s’ha anat allunya del nucli fins a arribar on es troba ara, a les portes del municipi. Des dels inicis, la ceràmica era utilitària i el catàleg que oferien estava format bàsicament per gerres, cànters i ribells. Al mateix temps, ens hem d’imaginar que aquestes peces eren de grans dimensions i necessitaven espais amplis pel seu assecament. Si fem un recompte dels tallers, Papaseit calcula que el 1930, encara hi havia una trentena de cases al poble que s’hi dedicaven. En l’actualitat només en queden sis.
Revalorar l’artesania
La davallada de la ceràmica del darrer segle va aparèixer per motius aliens a l’ofici. “Quan va arribar l’aigua corrent als àmbits rurals, ja no calia comprar cànters per al seu transport o amb l’aparició del plàstic les gerres d’oli tampoc eren necessàries”, lamenta. Una situació que, paral·lelament, també ha anat lligada a la desaparició dels sediments del Delta de l’Ebre. “Antigament, aprofitàvem els sediments, sobretot quan el riu feia les grans avingudes, però els embassaments han provocat que ja no baixin sediments”, descriu. Tot i això, la família Papaseit és l’exemple viu d’adaptació i lluita. Davant d’aquest panorama la generació del seu pare ja es va especialitzar en peces de jardineria per ampliar mercats.
Més enllà de les passes endavant en clau tecnològica, per a en Josep poder estudiar a l’Escola d’Art de Tarragona li va donar ales per investigar i experimentat amb tota mena de tècniques que, ara, aplica a les singulars argiles de Miravet. “Continuo treballant la ceràmica de la manera tradicional, però en els darrers anys m’he vist abocat a buscar fets diferencials”, subratlla. Així doncs, se’l coneix per la impressió de fulles naturals en ceràmica i per utilitzar la tècnica del ‘neriage’ –barreja d’argiles diferents–. “Si realment t’agrada l’ofici, sortir de la monotonia i fer una cosa nova, encara t’omple més”, reconeix.
Des d’aleshores, s’ha enfrontat a reptes de tot tipus. “Hem fet murals de cinc metres de llarg i una vegada vam acabar fent una rotllana sardanista”, explica content. Un seguit d’encàrrecs que escenifiquen la fina línia que hi ha entre l’artesà i l’artista i el valor que es dona a tot plegat. Si ens fixem en l’estat de salut de la ceràmica, ja abans de la crisi sanitària havien decidit vendre directament des del taller i moure’s per circuits de fires. “El mercat estranger s’havia interessat molt per l’artesania des d’una perspectiva d’ús, de demanar pitances i càntirs i no buscava només el col·leccionisme”. Uns passos endavant que s’han vist estroncats, però que no desanimen a en Josep: “esperem poder tornar a les fires a mostrar l’ofici, sobretot després que es posés de moda aprendre a fer ceràmica”. Assegura que, a Madrid, hi ha llista d’espera per anar a cursos de torneria. No patiu que en Josep no us farà esperar tant!
Un ofici d’homes
Més enllà de la manca de relleu generacional que ha patit l’ofici en les darreres dècades, la professió sempre ha estat predominada per homes. “L’ofici tradicional tenia un elevat component físic, anar a extreure les argiles i pastar fang era molt pesat”, subratlla. De fet, entre riures, en Josep no s’amaga de reconèixer que “m’han enviat a anar a pastar fang moltes vegades, la frase feta té una lògica aclaparadora”. No obstant això, des de fa poc, a Miravet ja es pot trobar la primera dona canterera. Prové de la família Pedrola i ha recuperat la tasca que feien els germans Antoni i Josep.
Per la seva banda, en Josep Papaseit lamenta que no tindrà relleu generacional, per part de les seves filles. “Quan em jubili, seré com el pare i el iaio, no podré deixar de baixar al taller de tant en tant, es porta dins”, afegeix.
La Gargola de Moixó
Si una peça identifica Miravet és la Gargola de Moixó. Es tracta d’un càntir o pitxell, com en diuen al poble, per beure aigua. La seva peculiaritat s’aprecia des d’un primer moment, ja que conté dues anses i el coll deriva amb un moixó -un ocell-. Per omplir-lo s’ha de fer per immersió: “has de submergir la gargola a l’aigua i quan deixa de sortir pel broc ja pots treure-la”. El més curiós de tot plegat és que la peça conté un forat a la base, però l’aigua no s’escapa. Si mai en teniu un a les vostres mans i voleu beure d’ell, us recomano guiar-vos pel moixonet, ja que assenyala el broc que funciona. Així doncs, ja teniu l’excusa perfecta per visitar les Terres de l’Ebre, ja sigui fent un curs de ceràmica a Ca Pere o a la recerca de la gargola de moixó que més us agradi. Si us en quedeu una, heu de saber que, anys enrere, no es venia. El ceramista la creava per regalar a familiars i amics, sobretot, quan es tractava d’un casament. Una opció a tenir en compte.
