Tot aquell que senti, pateixi, vibri i estimi amb totes les seves forces el procés de la creació artística entendrà com és l’addicció de l’Olga Pes. La música brolla de les seves venes. Filla adoptiva del Camp de Tarragona, Pes procedeix del Pallars Jussà, de la Pobla de Segur. Amb una llarga trajectòria a les espatlles i més d’una desena d’àlbums publicats, hem pogut apropar-nos-hi i xerrar una estona des d’un racó íntim: la seva cova. L’espai on viu i produeix tot allò que porta dins, siguin notes, ritmes o pintures.
Descobrim l’artista incansable, l’Olga Pes.
Text: Anna Fortuny · Foto: Alan Pardines
Et pesen els teus orígens?
Sobretot, en els costums. La gent del nord és més d’estar a casa i tenir poques persones de confiança. Em costa intimar amb els forasters i conservo les amistats durant molt de temps.
I en el teu dia a dia?
La meva personalitat també és tremendament solitària. Encara no tinc clar si és un avantatge o és la meva dolça presó. Gaudeixo moltíssim d’aquesta soledat que artísticament em permet ser qui soc. Ara bé, ser tan solitària fa que m’hagi costat donar a conèixer la meva obra, ja que no vaig a festes ni surto gaire.
En quin moment et vas adonar que l’art era una necessitat vital. Tens un record concret?
Sí, tinc la sensació que vaig estar en una mena de crisàlide des que vaig néixer i fins als 13 o 14 anys. Després d’una infància meravellosa, entre arbres, muntanyes i animalons, com si hi hagués hagut un silenci absolut al meu voltant. Als 13 vaig conèixer una persona meravellosa, que és la meva millor amiga, la Dulcinea Juárez, una gran actriu i artista. Recordo que un dia em va dir “parteix aquest full en quatre i dibuixa els quatre elements”. No tenia ni idea de dibuixar, però en dir-me això, va tocar com una tecla en el meu cervell i va ser com un riu desbordant d’idees i creativitat.
I ja no vas poder parar?
No. Em vaig posar a tocar la guitarra, a fer cançons i a dibuixar des d’un altre lloc. Em vaig trobar fent dibuixos dalinians, tothom em deia “és l’època figurativa de Dalí”. Jo no sabia ni qui era, però no podia parar. Vaig començar a suspendre les assignatures a l’institut. La solitud que sempre m’havia acompanyat es va potenciar amb la meva amiga: ens vestíem de formes estranyes i, és clar, rebíem el rebuig dels companys. Però no m’importava.
Recordo que en un viatge a la tomba de Machado, em vaig endur la guitarra i, tot i que em feia molta vergonya, vaig cantar la cançó que havia musicat a partir d’un poema seu. Va ser un moment molt bonic.
Com et defineixes?
Com a creadora i creativa, perquè ho faig en tots els àmbits. Per exemple, fa pocs anys que he vingut a viure a aquesta casa i va aparèixer una mena de sala amagada que contenia una gran roca.
Estem fent l’entrevista a casa teva i podem dir que vas trobar una altra cova dins de la cova?
Sí. He estat un any traient pedra, però no s’acaba aquí. La ment se’m desborda i per explicar d’aquesta història de l’habitació n’he fet una cançó i he començat a dibuixar i a convertir-ho en animacions. I, ara, ja he fet animacions per a les cançons dels darrers àlbums.
Produeixes música, pintes, ara animacions… Hi ha pocs artistes que facin totes les parts del procés. Entenc que és el que et fa tan especial?
Entenc que sí i no em sap greu dir-ho. Quan tenia 17 anys vaig decidir dedicar-me a la música. Sempre he estat en el gremi, envoltada d’artistes. Per exemple, em vaig fer mal a les cordes vocals per mals hàbits i, en lloc d’anar a un logopeda, vaig acabar creant un mètode de reeducació que he dut a l’àmbit professional i que ha estat reconegut pel món de la foniatria.
Quan ho penso se’m posen els pèls de punta.
I com t’ho fas?
Ben bé no ho sé. Però és com si veiés un camí cada cop que apareix un problema. I a això li has de sumar que soc molt disciplinada a l’hora de treballar. Tampoc bec alcohol, ni em drogo. Hi ha la idea que l’artista es droga per estar més creatiu i jo hi estic en contra. Necessito que la ment estigui serena.
Tanta creativitat et genera conflictes?
Totalment. M’allunyo de les convencions socials. Estar creativa és com un deure constant. Si algun dia no faig res és perquè el cervell està col·lapsat i necessita silenci. No és fàcil de portar, ni per a mi, ni per als que tinc a prop.
I si parlem del que d’alguna manera ens marca la societat: tenir parella, ser mare… com ho has gestionat?
Pel que fa a la maternitat, vaig tenir un embaràs que va arribar bastant lluny. Als sis mesos ja no va ser viable. Ho vaig superar relativament amb rapidesa perquè dins meu hi ha aquesta ànsia creativa. El meu estudi de creació porta el seu nom: zona Tawa. Per una banda, aquesta ànsia de creació és una salvació, dona sentit a moltes coses. Però, no oblidem que en aquest país,
s’han perdut molts artistes pel camí, ja que no hi ha facilitats o perquè no es valora aquella persona que és molt creativa.
Hi ha esperança per poder viure de l’art?
Són coses diferents. L’art sempre hi és i sobreviu. Sempre hi ha una expressió artística, la història ho demostra. Viure o no de l’art i convertir-ho en una professió, ja és diferent, anirà fluctuant. Per a mi el més important és veure que l’art persisteix i que és un reflex sobre com està la societat. Si hi ha un moviment social fort l’art sempre respon en aquest sentit.
T’agrada l’Olga que ets?
Sí. Sempre m’ha agradat. Fins i tot, quan he fet alguna cosa lletja o malament. En aquests moments, també m’agrado perquè ho reconec i començo a fer canvis al respecte. Estic contenta perquè després de molt
d’esforç tinc la sensació d’haver aconseguit certa estabilitat econòmica. I això en el món de l’art és molt difícil. Ara, per fi, puc dedicar més temps a la part creativa. En aquest país, els que ens dediquem al món creatiu ens falta temps per fer allò que realment volem, anem ofegats d’impostos i pagaments. Però també ens falta temps de silenci per tal que la ment descansi i pugui aflorar aquesta creativitat tan transformadora per a la societat.
Quina és la por més gran que tens?
Que el meu treball no arribi. M’agradaria dedicar més esforç a moure’m, viatjar i mostrar la meva música. Crec que no tinc una gran necessitat de reconeixement del mèrit, per això crec que no focalitzo els esforços en la difusió. És un peix que es mossega la cua perquè em comença a crear ansietat tenir tant material fet i que això no provoqui canvis.
Ser dona t’ha condicionat en la teva carrera?
Sí, és clar. Ser dona et condiciona en uns aspectes i ser home en uns altres. Ara, estem en un moment en què es potencien molt els condicionants de dona. I ja tinc clar per què em vull veure jove, sense sobrepès o per què vull sortir amb els cabells ben lluents quan em fan una entrevista. Com que ho sé, em dona certa llibertat. Ara bé, recordo passar-ho malament quan estudiava música perquè sentia una clara discriminació per ser cantant i noia. La majoria dels meus companys eren nois i alguns comentaris dels professors, sense mala intenció, deien “per ser cantant, no has tret mala nota”. Això volia dir que no els quadrava gaire que una noia cantant amb minifaldilla pogués treure bona nota en harmonia avançada, una assignatura “difícil” que s’atribuïa més als homes. Més endavant, quan vaig passar per l’orquestra de ball i després amb músics de gran nivell, rebies mirades i comentaris discriminatoris que no et podies creure.
Tot això no t’ha aturat a l’hora de crear… Darrerament t’has retrobat amb el teu passat.
Mai m’ha agradat definir-me en un sol gènere. De fet, cada cop que faig un disc transformo tota la meva vida. En els darrers anys, he passat per molts moments. El 2015 vaig deixar una temporada de banda les meves guitarres acústiques per la guitarra espanyola i vaig cantar en català i castellà, cosa que no havia fet mai, sempre havia cantat en anglès. Amb ‘Buenestado’, que és el cognom de la meva mare, em vaig retrobar amb les seves arrels andaluses i també amb les del Pirineu català del meu pare.
Després de tres anys de gires per cases, vaig fer ‘Trànsit’, una manera de tornar a agafar les acústiques i apropar-me al jazz. Amb la pandèmia, tancada a casa, vaig crear ‘New Aphrodite’ i un disc de música mantra. Després, he publicat el doble àlbum ‘Hello Sun’ i ‘Hello Moon’ i he recuperat la banda de quan érem adolescents ‘Joomla’, per retornar a la meva part més salvatge. Un treball amb una sonoritat que es mou entre el folk i el pop, però amb un element peculiar que sempre s’ha mantingut en la meva discografia: es tracta de música modal. Això vol dir que sempre et sona com si fos una textura, un color, com si fos la banda sonora d’una pel·lícula.
Però no t’has quedat aquí, també has publicat ‘Desire’…
Ha estat una continuïtat d’aquesta energia renovada que em va portar reunir-me amb els músics de l’adolescència. El disc parla del desig femení i dels tabús, per tal que la dona es pugui expressar obertament i també des d’un context políticament incorrecte.
Més enllà de la creació, què hi ha en el teu dia a dia?
Molt d’esport. Ho necessito. És com la meva droga. Durant molts anys vaig fer fúting, però ara faig maratons diàries de bicicleta i estic fascinada amb el món del ioga. Necessitava una disciplina que em deixés la ment en silenci.
Podràs parar algun dia?
Algun dia pararé, és clar. Em preocupa la mort per si no tinc prou temps per treure tot allò que tinc al cap. És com que ja sé el disc que publicaré quan faci seixanta anys. És com una sensació que em ve des de lluny. M’imagino a mi mateixa fent l’àlbum que voldria crear quan tingui aquella edat.
Crear no és fàcil. Tens algun consell per a aquelles persones que noten un bloqueig?
Crear és una decisió i, potser, aquells que volen i no ho fan és perquè no els ha arribat el moment, potser no han fet el clic. Quan ho sents de veritat no ho pots aturar i passa per davant de moltes coses, sovint de la gent que t’importa. Però més enllà d’això, m’agradaria demanar que tornem a escoltar música. És molt bona per al creixement i la salut. Ho hauríem de fer amb una mica més de consciència, no tan ràpid. Visquem-la, si us plau.
