“Jo al principi no volia fer el curs de guarnicioner, pensava: però si no sé quantes potes té un cavall, que m’expliques a mi? Però mira, em va enganxar.”
Text & Foto: Carla Esteller
Ens desplacem fins a Camarles, un petit poble de 2.000 habitants al mig del Delta per a visitar a una persona que es dedica a un ofici en perill d’extinció: Guarnicioner. A la pregunta de què podem fer per a canviar aquesta situació el Miquel Àngel ens explica que “Realment res, la gent jove cada vegada té menys ganes d’embrutar-se les mans, però ser guarnicioner és un dels oficis més antics, i l’hem de salvar”.
Al ser una tradició que cada cop s’ha anat perdent, els oficis que va nàixer de la branca del cavall han seguit el mateix camí i la pèrdua ha estat tan gran que possiblement un 80% de la població no coneixia aquest ofici fins al moment, però avui en sereu coneixedors. Els guarnicioners, com el nostre protagonista d’avui, es dediquen a un ofici tradicional que consisteix a crear/fabricar/adornar basts, selles i altres arreus per a cavalls, muls, matxos, ases, etc.
Mentre admirem la seva petita casa de fusta plena d’eines, fils, pells i ornaments el Miquel Àngel ens fa un recompte mental per a saber quants guarnicioners queden prop de Camarles “Gent que s’hi dedica? Molt poca, de guarnicioners, corretgers o baster n’hi ha molt pocs. Actualment, a Catalunya sé que en queda un a Cambrils, un a Vila-franca, un a Reus, un a Tivenys i para de contar. Però la gent es va fent gran, es jubila i això no ho continua ningú.”
El més curiós de tot, és que el Miquel Àngel abans d’emprendre l’aventura de ser guarnicioner va dedicar-se al món de l’espectacle. “La meva història és una mica peculiar. Jo vaig néixer a Barcelona i vaig viure i treballar allí quaranta anys. Quan estava allà em dedicava a tècnic de so en directes, PEA i monitors fins que vaig decidir que ho deixava perquè és una feina dura, és nit, és carretera, és rock and roll, és estrès i vaig acabar molt cremat. Un dia vaig agafar les maletes i vaig venir cap aquí a Camarles, em vaig criar parcialment aquí a la casa dels meus avis.” La seva història ens sorprèn tant que la gran pregunta finalment ha aparegut: I com vas descobrir l’ofici de guarnicioner? “Va ser de rebot. Jo inicialment vaig començar mode autodidacta com a sabater fins que un dia un amic meu em va engrescar en fer un curs de guarnicioneria a Barcelona i allà venien tota classe de fornitures, pells i utensilis i com ell tenia un cavall ho va veure i em va dir: t’has d’apuntar! Jo al principi no volia, pensava: però si no sé quantes potes té un cavall, que m’expliques a mi? Però mira, em va enganxar.”
Mentre el Miquel Àngel treballa amb una peça li hem preguntat quin és el procés que segueix per a l’elaboració de les diverses peces que crea. Un cop té la pell tractada, el patró fet i la peça a punt per a cosir, agafa una eina amb la qual marca la distància de les puntades per on passarà l’agulla, després amb una “lezna” fa els forats marcats anteriorment més grans per a que passi bé l’agulla. Abans de cosir, agafa un bon troç de fil encerat. Mentre fa tot el procés, ens explica el tota la història del fil que s’utilitza, ja que el més important a l’hora de cosir és l’agulla i el fil. «El fil és de lli, aquest fil per a què el forat quedés ben tapat i resistent a tot van decidir encerar-lo. Això, els mateixos ornamenters es fabricaven ells una «pez» que li deien, ho feien amb resina i depenent de l’època de l’any feien servir una recepta diferent per a elaborar-ho.» Mentre comença a cosir, ens explica que «La gràcia de cosir-ho a mà és que quan passes el fil encerat, el forat es queda tapiat amb la cera del fil. Clar, si tu a una màquina de sabater li fiques aquest fil, dintre de la màquina la cera ho tapa tot i no corre bé el fil i no es pot cosir.»
Quan ja tenim el fil i els forats fets agafem l’agulla «El tipus d’agulla que s’utilitza no és amb punta punteguda, aquesta té una funció d’anar a pressió. Sempre es fa servir una espècie de didal fet a mà amb pell perquè en ser un treball a pressió és molt cansat per als dits. També hi ha punts en què l’agulla no passa i amb els dits no es pot tirar bé, per això hi ha una altra eina que ens ajuda a fer aquesta feina que és la «mordassa». Al moment en què s’ha de clavar la primera puntada el Miquel ens assegura que “intentes tenir les dues parts iguals a banda i banda perquè cosim la dreta cap a l’esquerra i l’esquerra cap a la dreta, per a donar-li més força. Quan arribem al final, tornes dues o tres voltes cap al darrere per a reforçar el final i ja ho tindríem, cosit com un guarnicioner» exclama ben satisfet.
Mentre ens ensenya fotografies de peces fetes per ell all llarg de la seva carrera professional se li planteja la pregunta de si es considera un artista, ell tot seriós ens respon «Bé, què és un artista i què és un artesà?» Un silenci omple la petita caseta de treball. Segueix, «un artista acostuma a fer coses que no serveixen per absolutament res, només des d’un punt de vista intel·lectual, allò et pot provocar pensar o reflexionar. Però l’artesà, fa una cosa bonica i vistosa però pràctica, que es pot utilitzar, que és per a fer-la servir. Tot el que jo faig està pensat i treballat a la precisió perquè al cavall no li suposi cap molèstia, ha d’estar ben cosit i ben fort perquè no es trenqui… però ha d’estar ben fet, perquè si ha d’estirar un carro són molts quilos. No és artístic, tot i que té una intenció artística (perquè hi ha ornament) però té la funció d’ajudar. L’artesà al final del dia el que fa és crear una peça o redissenyar-la.»
Debatent amb el Miquel Àngel sobre com es pot salvar aquest ofici li demanem que si hagués de llançar un missatge inspirador per als joves que vulguin dedicar-se a un ofici com guarnicioner, quin seria? I la resposta ens va deixar sense paraules. “La vida és més breu del que ens pensem i diuen que només vius una vegada, t’agrada una cosa? Tira’t! Què pot passar? Que no t’agrada? Tornes a començar amb una altra cosa. Aquest món s’ha tornat molt capitalista, és una societat de consum que tot cada vegada val més diners i ser un bohemi romàntic està molt bé, a mi també m’agrada, però tu has d’obtenir un benefici econòmic d’allò que fas per a poder viure, i actualment això és molt difícil. La idea és que això per a mi no és una feina segura, és simplement una de les diferents feines que tinc i la qual puc gaudir.”
Després d’aquest moment tan bonic que ens ha regalat el Miquel Àngel hem volgut tornar a fer la reflexió de què podem fer per a salvar aquest ofici? “Jo de moment l’aposta la continuo, perquè per aquí no queda molta gent, però en l’àmbit general evolucionarà, però no sé cap a on. Cada vegada hi haurà més coses que es podran fabricar d’una manera més immediata, més ràpida i més resistent. Cap on anirà? No ho sé, però no voldria que això es convertís amb un luxe. Si soc prou optimista amb aquests oficis és perquè el luxe va de cara a la creació d’una peça personal i exclusiva que te l’han feta per a tu. Luxe no és portar una bossa de mà amb una gran marca, el luxe és una cosa exclusiva per a tu, una persona ha dedicat un mes de la seva vida i les seves mans per a fer-te una cosa exclusiva per a tu, donant-li especial importància a fixar-se amb la teva forma de ser i fer.”
El luxe per a nosaltres ha estat poder contar a tothom històries com la del Miquel Àngel, no és una història normal i corrent ni tampoc la d’una persona mega exitosa amb milions al banc, és la seva història, tan real i tan bonica com ell l’ha creada. I quedeu-vos amb una de les seves frases “Una gran sort a la vida és com més prompte puguis descobrir amb què ets bo, sempre hi ha alguna cosa amb el que ets bo, de manera innata i no forçada. Intentar treballar d’allò que ets bo, i si així et guanyes la vida, has fet la sort.”
