Pepa Plana: “Les dones hem après a riure d’un humor masculí que no ens feia gràcia, per no sentir-nos excloses”
Teatre artesà. Així és com la Pepa Plana defineix el seu treball. Actriu i pallassa, referent en el gènere, té clar que continuarà posant-se el nas vermell vagi on vagi. Els seus espectacles es caracteritzen per la crítica al sistema i la mirada femenina. Fa pocs mesos que ha estrenat nou espectacle: ‘Si tu te’n vas’. Si voleu indagar en l’essència de la vallenca, si us plau apagueu els telèfons mòbils. L’espectacle està a punt de començar.
El 2022 ha estat any de Decennals a Valls, què et van semblar?
Pràcticament, no les vaig poder gaudir, vaig poder veure molt poca cosa. Teníem assajos i funció. Va anar molt bé, el Teatre Principal és una bombonera.
Valls és l’escenari més difícil?
Valls és on em poso més nerviosa. Em sento jutjada. Com si el públic vingués a veure la xiqueta de ca Plana, aquella nena. Sento que ho he de fer molt bé.
Tens algun ritual?
No soc maniàtica ni supersticiosa, però hi ha coses que, a còpia de repetir-les, ja sembla que si no les fas doncs donaran mala sort. El meu fill, el Yuri, que és tècnic, i el meu company, l’Oriol, venen a buscar-me un caramel abans de la funció. I una altra cosa que faig és que la meva pallassa i jo no ens deixem mai les arracades. Cadascuna té les seves. Potser sí que m’estic tornant maniàtica. Però ja està, no n’hi ha cap més.
El concepte de pallasso ha canviat?
El pallasso o la pallassa no es defineix pel nas, no és la màscara. La màscara ajuda. De fet, jo la necessito. La pallassa no interpreta un personatge, sinó que no deixa de ser una humana que juga i que tot el que mira es multiplica.
La constant és riure’s d’un mateix?
La constant es troba en la teva fragilitat, en la teva ridiculesa. En trobar-hi plaer i mostrar-te al món. Ets un carallot, però ets tan optimista, tan honesta, que tot el que tens és per regalar. No entro a l’escenari pensant en fer riure. La meva obsessió és que m’entenguin, que m’estimin. Si m’entens, si em vols, podràs entrar al meu joc i riuràs. És impossible riure amb algú que no et cau bé.
Enguany heu estrenat ‘Si tu te’n vas’…
Va ser un espectacle dels que ha costat perquè el vam començar a treballar abans de la pandèmia i s’havia d’estrenar per les Candeles del 2021, però es van suspendre. En tornar a engegar la Cristina Solé i l’Ester Nadal van plegar perquè ja estaven en altres projectes. Es diu ‘Si tu te’n vas’ perquè vaig pensar “marxa tothom”.
Finalment, heu tirat endavant una obra que reprèn el fil de l’anterior ‘Èxode’.
El vam estrenar fa deu anys amb en Nan Valentí i en Monty (Joan Montanyès), que ja és mort. El vam representar molt poc i l’hem volgut rellegir amb tres personatges femenins. Parlem de la guerra i de la incapacitat que tenim els humans de deixar de matar-nos entre nosaltres. I no era estrany fer-ho a través de tres veïnes que es passen tot el dia a casa.
Fa més de dos anys que parlem de la pandèmia. Hem deixat de banda coses més importants?
Aturar el món ens hauria donat moltes oportunitats. Per contra, en nom de la pandèmia estan fent coses inimaginables, com el toc de queda, el passaport covid… Això és perdre llibertats. I en clau mundial, saben que ens ho empassem i que poden fer el que vulguin. Tot gràcies a la por. Ara, la covid ha destapat totes les olles, com la precarietat laboral, que ja era una realitat abans de la pandèmia.
Una pandèmia que ha afectat al primer món…
Per feina he tingut la sort d’anar al tercer món, amb Pallassos Sense Fronteres, i veure realitats molt complicades. Aquella gent sap que en el seu dia a dia passaran una malària o viuran un terratrèmol. Tenen consciència de la fragilitat de la vida. Nosaltres vivim en un coixinet i no ens ho imaginàvem i encara no hem assumit que res serà com abans.
La gent s’ha adonat que treballa del que no li agrada?
Amb la pandèmia, molta gent s’ha adonat que treballa del que no li agrada, que viu on no li agrada i tot plegat ha despertat molta angoixa. Pots tenir la sort mai vista de viure del que vols, és un somni, és el rebingo! Però si no és així no passa res. Tots hem de treballar. La diferència es troba en la il·lusió. Si tens aficions, il·lusions, si saps què et fa feliç, sigui cultural, esportiu o una forma de socialitzar-se, podem estar bé. Té a veure amb la salut mental.
Tens un rebingo…
Clar, però res et ve d’un cocoter. Faig teatre artesà i tinc una companyia petita, però no deixaré mai de remar!
Com artista t’has pogut adaptar?
Els primers bolos van ser molt estranys perquè el riure no enganya. Si sents “haha” funciona. I la mascareta fa que riguis menys, ja que tens un impediment. I quan rius, és més apagat.
La gent ha tornat al teatre?
M’he adonat que els padrins i les padrines ja no venen al teatre, als pobles petits. I em temo que és perquè encara tenen por, perquè els han dit que es moriran, o perquè s’han mort. Més enllà d’això, dono les gràcies a tothom que ha vingut al teatre, perquè amb la
reobertura la resposta va ser molt positiva.
La gent necessita emocionar-se?
És obvi. Però s’ha de potenciar. A Finlàndia, on només hi ha tres hores de llum i el volum de suïcidis és molt elevat, van detectar que potenciant la cultura podien aconseguir que la gent no s’aïllés. Van veure que invertint en cultura s’estalviaven moltes pastilles i suïcidis.
I per què costa tant des de les administracions?
Quan sento que els polítics parlen de cultura, m’esgarrifo. No sé què volen dir quan diuen cultura. L’entreteniment és una cosa, el folklore n’és un altre i, en conjunt, forma part d’un tot cultural. Però la cultura et fa ser crític i, en aquests moments, la cultura està polititzada i dirigida: “tu treballaràs si et portes bé”. A més a més, ja no es parla de la creació, sinó de la producció. S’estan destruint les companyies, un dels grans valors del teatre català. No deixarem obra. Quina merda deixarem?
En quin moment vas tenir clar que volies ser artista?
De petita recordo que ja era una xafarot, que feia gràcia i que em posava els vestits de la meva mare i assajava amb un comediscos. Els dissabtes a la tarda feia el festival i convidada els meus amics a berenar. Vaig començar subornant el públic amb menjar. I la meva àvia, suposo que com totes les àvies, ja deia que jo era una artista. A la vegada, anava a l’Enxaneta, una escola activa i hi fèiem teatre. Em vaig adonar que m’agradava molt i la professora, l’Anna Peris, em va ajudar a entrar a la companyia del Teatre Principal amb 12 anys. A partir d’allí vaig descobrir que es podia estudiar i vaig començar a l’Escola Municipal d’Art Dràmatic Josep Yxart de Tarragona. Un centre que va desaparèixer, però que va ser la primera escola per a molts actors del Camp de Tarragona, com en David Bagés, Pere Sagristà, Mercè Anglès, la Magda Puyo o en Ramon Simó.
Com ho va rebre la teva família que volguessis ser actriu?
No ho entenien i no els agradava. Va ser un daltabaix i, a més, vaig tenir un fill als 17 anys. Jo era molt punky, molt gamberra i intensa. I els agraeixo molt que m’ho posessin tan difícil. Vaig presentar-me a les proves de l’Institut del Teatre d’amagat, amb la idea de veure com eren i tenir un any per preparar-me. Però em van agafar i tot es va accelerar i amb 19 anys vaig anar a Barcelona. I una vegada ja t’hi guanyes la vida, surts a les notícies… m’agafen al Circ du Soleil i ho acaben acceptant. Pels meus pares, venir al Canadà a veure’m actuar, va ser com anar a la lluna. Amb el temps entens que la seva posició era per protecció.
L’artista ha de ser, cada vegada més, polifacètic?
Com més eines tinguis, més colors tindrà la teva obra. Però no et perdis, perquè saber-ho fer tot vol dir no saber fer massa res. Tu has de triar què és el que et neix de dins.
Ara, és més difícil convertir-se en actor?
Si tu vols fer una carrera artística pensant que serà fàcil, val més que ho deixis perquè hauràs de saltar molts obstacles i fer moltes renúncies. Mai viuràs una certesa econòmica, ni emocional. De la meva promoció, els que ens hi hem dedicat hem estat els més tossuts, potser no els que teníem més talent. Crec que si ara mateix vols fer un treball d’artesania hi ha menys oportunitats de mostrar-lo que abans. En canvi, hi ha més plataformes, tant de cinema o en sèries. Condicions precàries a banda.
I com a dona?
Encara és més difícil. El que ha de canviar de veritat són les quotes de poder, que estan en mans del gènere masculí. Però si t’hi fixes, al seu voltant tot són dones, en segona escala. No tenim les mateixes oportunitats que un home. Fins fa poc al Teatre Nacional no hi havia ni una dona directora. Tot i això, en aquest moment de crisi econòmica també hi ha oportunitats. Cada cop hi ha més dones fent cinema, perquè els homes s’han desplaçat a les plataformes. Esgarrapem els espais. No els deixem perdre.
A les dones ens costa fer la revolució?
No ens costa, però hem de trobar el nostre model femení. Estem intentant arribar als pols de poder com si fóssim homes i des del patriarcat ens han atribuït que ens barallem entre nosaltres. No és veritat. És una estratègia més per desacreditar-nos. Jo soc de la generació de feministes dels anys 80. M’havien arribat a dir: “Tu ets feminista? Però si ets guapa!”. Llavors ser feminista era ser la “gorda, la barbuda o la lesbiana”. I el gran taló d’Aquil·les és el fet de ser mares i poder renunciar-hi.
Quina és la recepta de l’humor femení?
El riure és molt capritxós, no hi ha una vareta màgica. Tampoc hi ha un humor masculí i un de femení tan marcat. És cert que nosaltres parim i tenim la regla… i un home no en farà mai una obra d’això, ja que no li passa. L’humor és el teu drama estirat al límit. Com més expliquis el que et passa a tu com a dona, més faràs riure. Acostumo a connectar més amb les dones que amb els homes. Als homes grans els costa molt connectar amb l’obra d’humor femenina.
L’humor masculí fa riure a tothom?
Les dones hem après a riure d’aquest humor masculí per no estar excloses. Perquè si no rius és que ets “ximple”. I encara no ens hem adonat que riem de moltes coses que no ens fan gràcia. Malauradament, és un moment en què és molt difícil ser pallasso i pallassa si no vols fer teatre familiar. Hi ha moltes pallasses, però molt poques que tinguin espectacle i circuits on poder actuar.
Podries deixar de ser artista?
No, i ara! Ser artista no vol dir ser una divinitat. Vol dir saber observar i després fer-ne una extracció i poder representar-ho davant del grup. Estic segura que, en l’època de les coves, el teatre va ser una de les primeres coses. De ben segur que un humà es posava davant dels altres per fer-los riure. Jo vinc d’allà, no en tinc cap dubte.
