Entre marges de pedra seca i vinya, la Terra Alta ens amaga un ofici que dona vida a guitarres i llaguts de fa centenars d’anys que acabaran viatjant fins al Japó o els Estats Units. Amb un somriure tapat per la mascareta, Joan Pellisa, el guitarrer de la Fatarella, ens obre les portes del seu taller.
Text: Anna Fortuny · Foto: Alan Pardines
La primera pregunta que se’ns planteja quan veiem a en Joan de Ca Tapet –aquest és el renom de la seva família– és d’on li ve la passió per la guitarreria. Darrere de la taula de treball, dins la cova de l’artesà, confessa que ell anava per músic: “La guitarra no m’agradava gens i vaig decantar-me per l’oboè quan tenia 17 anys”. Les ganes per aprendre de pressa, estudiant entre vuit i nou hores al dia, van deixar-li seqüeles greus als braços, contractures que li estroncarien el camí desitjat. Enmig d’aquell mal tràngol, però, va acabar fent un curs de construcció de guitarres antigues a Jaca. I, aquí, és on va començar tot. La guitarreria el va captivar.
“L’ofici de guitarrer no es pot aprendre oficialment, t’has de buscar la vida i trobar algú que te n’ensenyi”. Així de clar ens explica quins han estat els passos que ha fet al llarg de més de vint anys. Als seus 43, Pellisa se sent satisfet d’haver lluitat per aquest ofici i dir “soc guitarrer, faig guitarres”. Un treball de documentació i aprenentatge que l’ha portat a voltar per tot el món i aprendre de grans mestres com José Luis Romanillos, Antonio de Torres, Jaume Bosser, Raúl Yagüe, entre molts d’altres. La seva especialitat són les guitarres històriques. “La meva feina consisteix a reproduir instruments del passat, és a dir, en copiar a un guitarrer i posar-me a la seva pell per trobar el so que ell havia creat”, detalla. I és que la seva feina consisteix a adquirir l’idioma dels instruments de fa centenars d’anys. “Un musicòleg francès deia que els instruments antics són llibres i l’únic que has d’aprendre és l’idioma en què estan escrits i jo ho he aconseguit”, constata. De fet, la recerca a través d’infinitat de llibres i dels instruments que encara es conserven li ha permès entendre quin so feien les guitarres renaixentistes o del Barroc. Si poguéssim traginar entre totes les guitarres que ha creat, la més recent que descobriríem seria una del 1880 i el model més antic, un llagut del segle XVI.
La importància de les mans
En el seu taller, enmig de la Fatarella, a la Terra Alta, allunyat de tot i de tothom, Joan Pellisa viu envoltat de fustes i eines poc conegudes per a la majoria. Cada moviment desprèn una concentració i un amor per la feina que fa que ens preguntem quins coneixements s’han de tenir per convertir-se en guitarrer. “Has de saber-ne d’història, de física, d’arquitectura, però també de botànica, per conèixer d’on surt la fusta, i a la vegada de química, d’ebenisteria, fusteria, d’arts aplicades”. Amb aquest llarg etcètera posa sobre la taula la màgia que fa amb les seves mans. Ens confessa que la suma de coneixements li han permès desenvolupar una memòria tàctil que és bàsica per crear qualsevol instrument. “Amb una rascadeta de més et pots carregar la feina de setmanes i has de tornar a començar”, subratlla mentre anuncia que ens revelarà el secret de la guitarreria.
Per al fatarellenc, la fórmula per convertir-se en un bon guitarrer exigeix entendre la guitarra com un transductor d’energia. És aquí on ens revela que el seu objectiu a l’hora d’enfrontar-se a una nova creació és elaborar un instrument que absorbeixi la quantitat mínima d’energia derivada de polsar les cordes. Enmig d’aquesta classe magistral, ens parla de la importància del barratge, l’armadura de la guitarra. “És la cara oculta de la guitarra, seria l’equivalent de les bigues d’una casa”, explica mentre ens ensenya les entranyes de l’instrument. En aquest sentit, assegura que la disposició d’aquests elements condicionen la flexibilitat de la taula harmònica i, per tant, el seu so final. “La gràcia d’un guitarrer és saber entendre el tros de fusta que tens davant i treballar els gruixos i les flexibilitats per obtenir el mateix resultat que la guitarra anterior”, sentencia. Per aquest motiu, ens assegura que no existeix cap guitarra igual i que cadascuna té el seu propi caràcter.
Guitarres veganes, també
Encara que la feina de Joan Pellisa sigui perseguir sons del passat, les seves guitarres també s’adapten al segle XXI i es serveixen de les noves tecnologies: “he introduït el làser a l’hora de fer diverses peces”. Una manera d’estalviar hores i diners als seus clients. I entre les diverses adaptacions, Pellisa s’ajusta a cada client, fins i tot a aquell que no vol que s’utilitzin derivats d’animals. “Puc fer una guitarra vegana, buscant materials que substitueixin el pergamí o la cola, encara que el resultat pot esdevenir un pèl inferior”.
Així mateix, ens explica que sap exactament l’origen de totes les fustes que fa servir i que, en algunes ocasions, ell mateix les va a buscar. “Sempre intento que les taules harmòniques siguin franco-suïsses, d’arbres que es troben com a mínim a mil metres d’altura”. Uns arbres que li oferiran les màximes prestacions.
Guitarres valorades arreu del món
El Japó i els Estats Units són els països que més reclamen la perícia de Joan Pellisa. “Les guitarres del segle XIX, del Romanticisme, estan plenes de matisos que t’ofereixen un rang cromàtic espectacular”, descriu. En aquests moments, però, aquesta sonoritat està més buscada fora de casa. “Aquí la tendència és de tocar molt fort i molt ràpid i això no ho pots fer amb les guitarres que jo construeixo, a l’estranger sí que busquen la sonoritat que treballo”. Amb aquesta reflexió, el constructor de guitarres fa valdre l’esforç que ha suposat obrir-se camí i dedicar-se a la seva passió. “Crec que guanyar-se la vida com tu vols i no com et diuen, en tots els sentits possibles, és una manera de ser antisistema”. Unes paraules que evidencien que les guitarres de Joan Pellisa porten el seu caràcter. I així deixem el petit taller de la Fatarella. Se li ha girat feina: “m’arribaran diversos projectes de restauració, que també en faig força”.
