David Moragas (1993) diu amb satisfacció que, finalment, als seus trenta anys es dedica al cinema. Cineasta i guionista, natural d’Almoster, ha estat nominat als premis Gaudí pel seu darrer curtmetratge ‘Demà ho deixem’. Conversem amb ell per descobrir quina és la cursa de fons que ha fet per dedicar-se al setè art i conèixer quines són les històries que necessita explicar.
Text: Anna Fortuny · Foto: David Moragas
Qualsevol persona pot fer cinema?
Estadísticament, quan estàs estudiant, ja veus que no tots hi podrem arribar. Jo vaig estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Crec que la sort, com en tot, hi té un paper fonamental. Jo estava acabant la carrera i ja em veia al departament de comunicació d’una empresa, deixant el meu somni enrere. Però vaig tenir un professor que em va canviar la vida.
Vas estudiar a Nova York…
L’experiència a Nova York va ser meravellosa. Em va permetre trencar esquemes culturals i prendre consciència de com és de diversa la societat. Vaig reprogramar la meva manera d’entendre el món. Va ser aquest professor que em va recomanar la beca que em va portar a Nova York a formar-me.
Tot fruit de la sort, doncs?
El que no va ser sort va ser arribar a aquesta universitat. Va ser el resultat de l’esforç. A tot això també cal sumar-hi els privilegis de base: soc blanc i vinc d’una classe mitjana que em va permetre anar a Barcelona a estudiar. Soc molt conscient que hi ha molta gent que aquest suport no el té.
I ara pots dir que vius del cinema?
Durant molt de temps he estat fent feines que no són del món del cinema. Tinc el meu estudi de disseny i, finalment, després de moltes nits sense dormir i de molta feina ja puc dir que em dedico a fer cinema. Ara bé, no tenia contactes, ni la meva família es dedica al món de l’art, i soc d’Almoster, d’un poble de 1.300 habitants del Baix Camp. Tenir en compte això també és una manera d’encoratjar a tot aquell que ho desitgi.
Has estat nominat als Premis Gaudí 2023 a millor curtmetratge pel teu treball ‘Demà ho deixem’. Com ho vas rebre?
La nominació als Gaudí és l’acompanyament ideal a tot l’esforç que fas en el teu dia a dia. Quan fas cinema, els premis són l’última cosa en què penses. Fer una pel·lícula i formar part del teixit industrial és tan difícil que quan els premis apareixen ho celebrem, però mai és un objectiu. Són un al·licient, sobretot en un sector en què és molt difícil creure que ets legítim per fer el que fas.
Per fer cinema cal ser una persona molt segura de si mateixa?
En absolut, jo crec que és una batalla diària. T’aixeques molts dies pensant si tens traça per a crear i dirigir o si ets un mer impostor. Gran part de la feina que fem té a veure amb la confiança que dipositem en nosaltres mateixos i en el nostre equip. Has d’estar tota l’estona demostrant que tens claríssim el que estàs fent, la història que estàs explicant i que saps perfectament que sortirà bé. Quan en realitat res t’ho assegura.
Com ha de ser un director de cinema?
Crec que cada vegada és més important que un director mostri les seves vulnerabilitats, però en cap cas has de mostrar dubtes sobre la història que estàs explicant. Si dubtes del teu projecte serà molt difícil que l’equip treballi eficientment.
D’on surt ‘Demà ho deixem’?
És el recull d’impressions i sensacions que havia obtingut de converses amb els meus amics i també de les meves pròpies experiències. La història narra una ruptura sentimental i, per matisar-la, vaig situar-la en una relació oberta. Vaig escriure el guió molt ràpid i amb vuit hores de rodatge ja ho vam tenir.
En els teus treballs sempre apareix l’amor. Per què?
Em fascina. Vaig adonar-me que allò que dona sentit a la vida són les narratives que ens expliquem, les ficcions sobre nosaltres i els altres. Per a mi les narratives sobre l’amor són les més interessants. Pràcticament tothom s’enamora. I el que més m’encurioseix és com aquestes narratives es veuen afectades per altres definicions de la persona, la classe social, l’orientació sexual, l’edat. Tot el que sigui disseccionar aquesta construcció em sembla molt divertit i parlar d’amor es converteix en una manera d’aprofundir en l’existencialisme.
Creus que l’amor s’ha desvirtuat? Busquem amors de ‘fast food’?
Crec que l’amor tradicional, igual que totes les institucions tradicionals, estan quedant obsoletes, així com el sistema que les va possibilitar. Llavors aquestes narratives es transformen. I són precisament aquestes mutacions les que m’interessen explotar. Quin lloc té l’amor en una relació oberta? Veiem que encara hi té cabuda.
Creus que cada vegada ens costa més dir t’estimo?
Veig la generació Z molt fluida amb l’afecte. S’abracen més i es diuen que s’estimen. Potser ho fan a través de les xarxes o han canviat un “t’estimo” per emojis. Crec que el que canvia és el llenguatge, però l’afecte hi és. De fet, és el que els queda; ja s’han adonat que vivim en una crisi permanent i l’amor romàntic s’està transformant.
Per què és necessari fer visible l’homosexualitat?
En el fons, parlo d’allò que conec. El meu art no té una intenció moralitzant. De fet, crec que quan es construeix amb aquest objectiu és quan pot defraudar, ja que sembla que no confiïs en la mateixa moral de l’audiència. Llavors, com que la meva identitat encara està minoritzada, acabo fent aquest paper de visibilitzar unes narratives que encara no tenen prou presència al cinema. Crec que és necessari, però en cap cas és la meva motivació.
Hi ha la mateixa producció d’històries d’amor entre dones?
No, en absolut. En les històries de dones lesbianes intervenen dos col·lectius minoritzats: dones i lesbianes. En aquest cas, la meva lluita la faig en el meu dia a dia, des de l’activisme. El sistema hauria de permetre històries de tota la diversitat. Quantes persones racialitzades estan nominades als Goya?
Amb què et quedes del rodatge?
Molta gent em pregunta per les escenes d’intimitat. Estic content perquè crec que hem confeccionat un mètode que es basa en la confiança i en crear un clima de comunicació molt fluid en el set. També implica trencar bona part dels esquemes jeràrquics. Crec que la figura tradicional del director que dona ordres es converteix en unes pautes contraproduents a l’hora de treballar la intimitat.
I la figura del coordinador d’intimitat?
Últimament se’n parla molt. El mètode que hem desenvolupat consisteix a convertir tot el set en coordinadors i comunicadors d’intimitat. Això ha de permetre que qualsevol persona, sigui un actor o un càmera, pugui explicar si se sent incòmode amb alguna escena. No et diré que tothom estigui dirigint, però sí que he aconseguit qüestionar el sistema dels rodatges on un director es passa tota l’estona cridant.
Aquest 2023 has fet trenta anys. Satisfet?
Soc una persona molt obsessionada per la productivitat. Em vaig marcar uns objectius personals dels vint als trenta i els he complert. No tinc cap crisi, estic molt tranquil. Ara he construït la meva família d’amics. I dels trenta als quaranta vull fer el meu projecte de família, com a home gai. Amb el model que sigui. Als meus amics sempre els dic “avui vaig a buscar el pare dels meus futurs fills”. Hauré completat una adopció? No ho sé!
L’adopció. Un tema que veurem en futures creacions?
He començat una sèrie de ficció que explica el procés d’adopció de dos homes homosexuals amb la productora barcelonina Fractal 7. Són sis capítols. Vaig començar el procés de recerca per saber quins eren els processos, les fases emocionals i les repercussions que tot plegat té en la parella. Després de tanta recerca ja podria començar un procés d’adopció!
El cinema encara sosté uns clixés sobre els gais, les lesbianes, el col·lectiu LGTBIQ+?
M’agrada citar l’autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie. Ella parlava dels clixés dins del seu col·lectiu racialitzat i deia: “no són erronis, són incomplets”. Un clixé seria dir que els gais vivim les relacions sexoafectives amb més promiscuïtat. Hi ha una part de veritat en aquesta afirmació, però és incompleta i a través del cinema podem matisar aquestes narratives i identitats.
Bona part dels teus treballs són curtmetratges com ‘Detox’ (2020),’ ‘Boyfriend’ (2018) o ‘Only Fools Rush In’ (2018). Prefereixes els curts als llargmetratges?
Cada història demana un format diferent. Moltes de les idees que et passen pel cap potser no donen per a un llarg. Ara, amb la història dels pares i l’adopció ja la vaig pensar per fascicles, ja que té unes fases molt marcades.
Tens ganes de fer llargmetratges?
També. En realitat, el temps de rodatge d’un llargmetratge és molt petit en comparació amb tot el temps que passes desenvolupant el projecte i en aixecar el finançament. Ara, gairebé hem aconseguit els fons per rodar el meu segon llarg. La idea és fer el rodatge l’abril del 2024.
Què ens pots avançar?
Ja estem a la fase de càsting. Serà una pel·lícula rodada a Barcelona, en català. La història serà com l’evolució natural de tot el que he explicat fins ara. Va de la crisi d’un noi de trenta anys que, de cop, torna a redefinir-se després de la mort de sa mare. És una comèdia, però força profunda comparat amb tot el que he fet fins ara. Tinc ganes de jugar. Faig servir la pèrdua per tal que el personatge es faci moltes preguntes. En resum, parlarà sobre les arrels i la identitat construïda a partir de la infància.
On et veus d’aquí a deu anys?
La meva màxima aspiració és poder continuar vivint del cinema. D’aquí a deu anys qui sap què li haurà passat al mitjà. Però el més difícil és allò que un vol i això ho tinc clar.
