Popularment es diu que l’Arboç és el poble de les cases boniques, o que l’Arboç és “terra de bon vi i de puntes al coixí”. Sigui com sigui, l’Arboç és un poble que sorprèn el visitant. Una passejada pels seus carrers del nucli antic descobreix als visitants una vila amb molta història i amb moltes tradicions.
La Giralda
L’artífex d’aquesta obra va ser el veí de l’Arboç Joan Roquer i Marí. Després del seu viatge de noces a Andalusia, els adinerats esposos acabats de casats van tornar a Catalunya entusiasmats per l’arquitectura àrab. Residents a Barcelona, des d’on s’atenien els negocis familiars, van decidir fer-se una residència d’estiu i reproduir mimèticament els elements que més els van sorprendre de l’arquitectura àrab present a Andalusia.
L’obra va finalitzar l’any 1908, i va ser dirigida pel mateix Roquer i executada pel mestre d’obres arbocenc Sr. Feliu. L’element més destacat és la reproducció de la Giralda de Sevilla, amb una alçària de 52 metres, que ha esdevingut un dels elements més emblemàtics de la vila. Al conjunt hi ha també una rèplica del Pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada i del Saló d’Ambaixadors de l’Alcàsser de Sevilla.
Pel que fa a la decoració de l’edifici, predominen els arcs de ferradura, els arcs lobulats i els arabescos. Tots els elements decoratius, així com els materials utilitzats, segueixen fidelment els models originals, a partir de les fotografies fetes durant el viatge a Andalusia.
Palau Gener i Batet
Aquest emblemàtic edifici fou manat construir l’any 1873 com a residència de l’indià Josep Gener i Batet. El 1877 es construí el cos que s’obre al passeig Panxita i a la rambla Gener, i el 1889, el cos que s’obre cap al jardí. El jardí es clou amb una tanca, als extrems de la qual hi ha dues torres mirador de planta poligonal amb obertures ogivals i coberta cònica.
La primera edificació, amb un aire neoclàssic, de tres plantes, té obertures amb arcs rebaixats a la planta baixa, amplis balcons a la planta primera i finestres rectangulars a les golfes. De la segona edificació destaca la façana de migdia, molt monumental i totalment simètrica, que s’obre a l’antic jardí. Formada per tres cossos té també tres plantes d’alçada i cada cos està rematat per un lucernari de grans dimensions dels quals el central, el més gran, està acabat amb una cúpula.
La façana principal, que dona al jardí, és dividida en cinc cossos. El central i els dos laterals tenen tres plantes, a les quals s’hi afegeixen unes torres vuitavades cobertes amb cúpula. El cos central és presidit per una ampla balconada amb balustres.
Els interiors, tot i les transformacions sofertes, mantenen molts dels espais i decoracions originals. Cal destacar l’antic menjador, amb un notable enteixinat de guix al sostre i les parets empaperades que, sembla, amaguen pintures relacionades amb el cultiu del tabac, origen de la fortuna del Sr. Gener.
L’any 1949 els Salesians van comprar l’edifici per a destinar-lo a noviciat, i durant els anys cinquanta es portaren a terme les reformes necessàries pera adaptar l’edifici a la seva nova funció. Finalment, el 1969 l’edifici es destina a col·legi residència i als
anys setanta del segle XX el jardí i estany originals són substituïts per una piscina i pistes poliesportives.
El personatge: Josep Gener i Batet
Josep Gener i Batet, nascut a l’Arboç l’any 1831, als tretze anys, com bastants joves d’aquella època, va marxar a fer fortuna a Cuba. Es va establir a la població de Pinar del Rio i d’allí va passar a treballar com a depenent de tabac en una botiga de l’Havana. Ben aviat, es pogué comprar una petita plantació de tabac anomenada Hoyo de Monterrey, i el 1865 creà la famosa marca
La Escepción en una fàbrica on treballaven 400 obrers. També comercialitzà la marca de tabac cubà Gener, coneguda encara avui en dia, i inclogué en la seva activitat el comerç de sucre.
En Josep Gener i Batet fou un gran industrial i comerciant que feu una gran fortuna (la tercera fortuna del país en el seu moment). L’any 1873, tornà a la terra que l’havia vist néixer i manà construir la seva residència damunt l’antiga casa dels seus avis materns. El Palau Gener i Batet va ser construït en dues fases. La part més espectacular, la façana de les grans torres, va acabar-se l’any 1889.
Les curiositats
La marca de cigars cubans La Escepción de José Gener és actualment la més cara del món. Un sol exemplar d’aquesta marca es cotitza a més de cinc-cents euros.
La rambla de l’Arboç du el nom de rambla Gener en honor a Josep Gener i Batet.
El carrer que transcorre pel mur lateral, que segueix la direcció de la façana lateral del Palau Gener i Batet, du el nom de passeig Panxita, en honor a l’esposa de Josep Gener i Batet.
El Museu de Puntes al Coixí
El Museu de Puntes al Coixí de l’Arboç és de titularitat pública i està situat al carrer Major, número 37, de l’Arboç.
L’artesania de les puntes al coixí ha estat una de les indústries que més renom ha donat a la vila de l’Arboç, arran de la finor i delicadesa de les seves puntes, l’originalitat dels seus motius ornamentals i les tècniques desenvolupades fruit de generacions de pràctica d’aquest art manual. No en va, la punta arbocenca ha estat declarada recentment Ofici Singular de Catalunya, i les puntes al coixí produïdes a l’Arboç encara avui gaudeixen de renom i solvència contrastada mundialment gràcies a la tradició puntaire de la nostra vila i a l’estil i tècniques autòctones que només a l’Arboç es donen.
El Museu de Puntes al Coixí de l’Arboç reuneix entre les seves parets la col·lecció més gran del món de punta arbocenca. És possible trobar punta arbocenca en altres museus del planeta, però la col·lecció del nostre museu, per nombre de peces i la seva qualitat, és única. El Museu ofereix la possibilitat de gaudir d’una visita guiada, i disposa també de servei de botiga on el visitant podrà adquirir tot tipus de records.
La punta arbocenca
Un ofici singular
La punta al coixí feta a l’Arboç ja era coneguda antigament per la seva finor, delicadesa i l’originalitat dels seus motius. Avui en dia, les coses no són diferents. Una peça de punta al coixí feta a l’Arboç es pot distingir fàcilment d’una altra confeccionada a altres llocs de Catalunya o la Unió Europea.
La tradició puntaire a l’Arboç ha generat tota una sèrie de tècniques autòctones i endemismes que les diferencien i singularitzen. Tot aquest llegat fruit de generacions d’evolució puntaire ha estat reconegut per la Generalitat de Catalunya amb la declaració de la punta arbocenca com a Ofici Singular de Catalunya (2010).
Entre les tècniques autòctones i endemismes que diferencien i singularitzen la punta arbocenca cal destacar:
L’efecte tela, l’espès: la punta de l’Arboç es fa amb fil fi, i per tant, s’ha de teixir amb un gran nombre de boixets, fet que incrementa enormement la dificultat i el temps necessari per acabar-la. El resultat final és una peça molt espessa que en les zones on s’ha utilitzat punt sencer sembla realment que sigui tela.
La mitja blonda: la blonda catalana és un tipus de punt característic del llevant peninsular que a l’Arboç, degut a la finor del fil utilitzat i al gran nombre de boixets, ha evolucionat cap a la mitja blonda, més petita i amb major dificultat, un endemisme. Amb la mitja blonda les vores queden més ben acabades.
Tallar i afegir: la tècnica de tallar i afegir s’utilitza a moltes regions i és una tècnica bàsica per fer puntes complexes. Gràcies a la finor del fil utilitzat i al gran nombre de boixets, a l’Arboç la tècnica de tallar i afegir pren una altra dimensió. Només les mans arbocenques són capaces d’aplicar aquesta tècnica a peces amb un nombre tan elevat de boixets, d’una dificultat màxima.
El torsal: el torsal és un fil més gruixut que s’utilitza per perfilar i atorgar un efecte de relleu als vorals que delimiten les figures. Amb aquesta tècnica les puntes de tallar i afegir queden molt més vistoses.
Patrons: l’originalitat dels motius ornamentals dels patrons “picats” a l’Arboç ha contribuït decisivament a prestigiar la punta al coixí. Però no només a l’Arboç, sinó a tota Catalunya i el món. Es diu que més de la meitat dels patrons que circulen a l’estat són dissenys fets a l’Arboç.
Certament, les tècniques i endemismes puntaires propis de l’Arboç conformen el llegat més important que ens ha arribat als nostres dies i que cal salvaguardar. En aquest sentit, l’Escola de Puntaires de l’Arboç és, per definició, la institució més adequada per assegurar la continuïtat d’aquestes tècniques autòctones i singulars.
L’Hospital de Sant Antoni
Situat al tram final del carrer de l’Hospital, carrer on es conserven algunes cases del segle XVIII, l’Hospital de Sant Antoni és un edifici modernista que va ser construït entre el 1905 i el 1911, en substitució de l’antic hospital medieval.
La construcció de l’edifici fou sufragada pels fills del Josep Gener i Batet (l’Arboç, 1831 – Barcelona, 1900), i realitzada per l’arquitecte Eugeni Camplloch Parés (1870-1950), un dels grans arquitectes oblidats de Catalunya i que va concentrar els seus edificis modernistes a la zona del Penedès i a Buenos Aires. El constructor fou el mestre de Josep Bertran Miró, esmentat com a arquitecte en alguns llocs i amb una àmplia obra a l’Arboç.
En l’actualitat, s’utilitza com a residència per a persones de la tercera edat a la planta superior, alhora que, a la planta baixa, al voltant del claustre, acull diversos serveis municipals: el jutjat de pau i la magnífica i única capella modernista.
L’edifici té planta quadrada amb claustre i integra a la seva estructura una capella. En una de les façanes s’alcen dues torres quadrades; les finestres estan emmarcades amb una ornamentació d’obra vista i la ceràmica vidriada constitueix un altre element decoratiu important.
L’Església de Sant Julià
Coneguda com “la catedral del Penedès”, per les seves grans dimensions, l’església de Sant Julià de l’Arboç va començar a construir-se cap al 1630 i les obres es varen finalitzar cap al 1650. En admirar la gran nau central de l’edifici i el curt període de setze anys que va caldre per construir-la, es pot avaluar el gran esforç que va suposar per una vila, en aquell moment, d’escassos nou-cents habitants la consecució d’un projecte d’aquesta magnitud; i més, tenint en compte que, entre tant, es desenvolupava al nostre país la Guerra dels Segadors (1641-1659).
L’església de Sant Julià s’assenta sobre l’antic temple d’estil romànic disposat perpendicularment a l’actual, i que a causa dels terratrèmols ocorreguts al principat durant el segle XV es trobava en un estat ruïnós. Algunes parts de l’antiga església són encara avui observables a la Capella dels Dolors. Tant l’església actual com l’antic temple romànic han estat dedicats a Sant Julià, màrtir d’Antioquia, la festa del qual se celebra el 9 de gener.
La nau central fa 40 metres de llarg per 20 d’ample, i la volta s’aixeca a uns 20 metres de terra. Els altars laterals són en nombre de sis a cada costat, és a dir, un total de dotze. La façana principal és de renaixement tard flanquejada per dues torretes a les cantonades, que s’aixequen fins a 28 metres. La porta és d’arc de mig punt i concebuda com un arc de triomf. A cada costat hi ha dues fornícules entre un parell de columnes toscanes, on trobem escultures dels copatrons de l’Arboç, Sant Justí i Sant Fortunat i Santa Càndida i Santa Victòria.
Està presidida per una altra fornícula amb la imatge de Sant Julià, i a sobre un gran rosetó neoromànic en què hi havia un vitrall emplomat. A més d’aquesta obertura, la llum li ve per disset finestrals d’uns 5 metres d’alçària a tot l’entorn i situats per sobre dels altars laterals.
Abans de la Guerra Civil l’església de Sant Julià tenia un magnífic retaule a l’altar major i un orgue. Aquesta església i tota la riquesa que atresorava fou cremada la nit del 21 al 22 de juliol del 1936, i encara que va salvarse la nau, es va perdre tot el seu valuós contingut. Les obres de restauració i el disseny de l’actual baldaquí són de l’arquitecte Pere Cendoya i la imatge de Sant Julià és una talla de l’escultor Frederic Marés.
Adossada al mur de llevant es troben les restes de l’anterior temple del segle XII, que avui coneixem amb el nom de Capella dels Dolors. La situació d’aquest antic temple era perpendicular de l’actual, que en fer-se el nou temple se’n va enderrocar la meitat. A la capella de la dreta es conserven els primers escuts de la vila tallats amb pedra.
El detall més important d’aquesta part de l’antiga església són les restes de les pintures francogòtiques que decoraven el seu tester, pintades entre 1309 i 1315, i que foren recuperades l’any 1968. Hi podem veure un retaule central amb la representació de l’Arbre de la Vida, unes escenes de la vida dels Sants Joans a l’esquerra, i una epifania i un davallament de la creu a la dreta.
El conjunt arquitectònic de l’església de Sant Julià de l’Arboç, per la seva rellevància dins del patrimoni cultural català, va ser declarat bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric, el 8 de novembre de l’any 2007.
I per acabar sortim a passejar pel carrer Major de l’Arboç
Aquest carrer de 260 m de longitud és el centre neuràlgic de l’Arboç i acull un bon nombre d’atractius turístics. El carrer Major ha patit les vicissituds de la història (guerres, incendis, etc.), motiu pel qual s’hi barregen estils arquitectònics diversos i de molt variades èpoques.
Encara es conserven algunes cases d’origen medieval al costat de construccions neogòtiques, modernistes, noucentistes i neoclàssiques de gran valor arquitectònic.
Al sector central del carrer Major, a tocar de l’església de Sant Julià, trobem la plaça de la Vila, que conserva un tram d’arcades medievals que conformen una zona
porticada. També en aquesta plaça, just al costat de l’Ajuntament, al número 24 trobem una de les cases més antigues de l’Arboç (1625). Al número 40 trobem l’Escola de Puntaires de l’Arboç, l’única escola oficial de puntaires de Catalunya, amb més de setanta anys d’història.
Alguns edificis destacats que podem visitar al carrer Major són: la Casa de Cultura (núm. 37), que acull, entre altres serveis municipals, l’Oficina de Turisme, el Punt d’Informació Juvenil, l’Auditori i el Museu de Puntes al Coixí; la Rectoria (núm. 13), que conté tres plantes d’estil neogòtic català; Cal Mas (núm. 23); Cal Freixas (La Confiança, núm. 31), edifici i pastisseria d’estil modernista; Ca l’Amiguet (núm. 33); Ca la Casimira (núm. 35); Ca l’Escarrà (núm. 41); l’edifici Les Amèriques (núm. 43), amb una estàtua de fusta a escala de Cristòfor Colom al terrat datada de l’any 1888, que és la que va servir de model per fer la de Barcelona, i la casa de l’abat Escarré (núm. 53), del segle XVII i que conserva mobles i objectes de la família. En un dels carrers laterals, el carrer dels Missers, es troba l’Arxiu Arbocenc, que custodia antics documents, fotografies i diaris de la vila.
