La cultura popular omple places i carrers durant les festes majors de cada municipi. Més enllà de l’esforç i l’amor que hi dipositen els participants de les colles, hi ha qui vetlla per la salut dels amfitrions. Es tracta dels metges de la cultura. Descobrim el Taller Avall, especialitzat en la restauració, la conservació i la creació de béns culturals i patrimonials. Benvinguts a l’hospital dels gegants!
Text: Anna Fortuny · Foto: Alan Pardines
El Taller Avall va néixer l’any 2013, a Reus. Un espai pensat per a la restauració i la conservació, però que també ha esdevingut un lloc per a la creació. La porta blanca del seu exterior fa pensar en un llenç preparat per ser pintat, el principi de tot. En entrar-hi, desenes d’ulls t’observen. Són les figures que fan cua per ser ateses, o dit d’una altra manera, per tal que les curin. Com qui va a urgències o es troba a la sala d’espera d’un CAP.
Els artífexs de tot plegat són l’Aleix Avall i la Sara Guerrero. Un duet que es va forjar fa molt temps. La mateixa Sara no s’amaga d’explicar que “som com germans, ja que anem junts des del parvulari i a la universitat molta gent s’ho pensava”.
Més enllà de seguir camins molt similars, sobretot en els estudis, el món de les tradicions també l’han viscut de prop. “A sota d’on vivia es guardaven els gegants de Reus, les carrosses dels reis, els passos de Setmana Santa i, fins i tot, les carrosses de carnaval. És el que he vist des que era petit”, detalla l’Aleix. Un fet que el va marcar per sempre i li va permetre viure, gaudir i estimar la cultura popular des de ben petit vinculat a diverses entitats del món geganter i de la Setmana Santa. Més endavant, tant ell com la Sara, van estudiar Escultura i Conservació de Béns Culturals. L’Aleix es va especialitzar en conservació, mentre que la Sara en arqueologia.
“Ars longa, vita brevis”
En traspassar les portes del Taller Avall, hi trobareu la cita d’Hipòcrates “Ars longa, vita brevis”. Una expressió que s’utilitza per indicar que qualsevol tasca important requereix molt d’esforç i dedicació. A la vegada, remarca que la vida de qui la posa en marxa és ben curta. Un lema, marca de la casa, que descriu l’esforç diari d’una feina artesanal. Així, per exemple, quan es dediquen a restaurar la imatgeria de Setmana Santa asseguren que poden treballar “entre dotze i tretze hores al dia o estar dies sense dormir”, ja que es tracta de treballs interdisciplinaris i per poder fer la seva feina, prèviament hi ha d’intervenir l’electricista, el mecànic, el ferrer, el fuster, entre d’altres.
Unicum
L’equip del Taller Avall també es regeix sota la premissa que “cada peça és única i necessita un tractament diferent”. D’aquesta manera, tenen present en tot moment que per molt que es puguin assemblar o vingui del mateix motlle “cada element és genuí de la seva població i és un símbol identitari del nostre llegat que cal respectar”. El restaurador té molt clar que “són una herència de la nostra cultura i els hem de cuidar i respectar”.
Quan arriba una peça al taller el primer pas consta en fer un estudi i anàlisi de la seva situació i determinar quines tècniques emprendre per acabar amb els desperfectes o el seu deteriorament. “Quan arriba una peça ja pateixes per tenir clar els materials a emprar i per la por d’equivocar-te amb la recepta mèdica”, assegura la Sara. Fins i tot, en alguns casos, han arribat a analitzar les peces mitjançant raigs X, com va ser el cas de la imatge de la Verònica de Reus. Tot i els nervis que apareixen en aquesta primera fase del procés, l’artesana assegura que “de moment, no hem arribat mai al punt de no trobar solució per a una peça”.
Encara que bona part del seu treball consisteix en la conservació de béns culturals, darrerament, ha crescut la demanda de persones i col·lectius que volen que creïn figures. El duet reusenc té ben present la primera bèstia que van crear: la Mulasseta de Montblanc. De fet, tant la Sara com l’Aleix, confessen que “acabes agafant estima a totes les peces, penseu que podem arribar a estar fins a nou mesos treballant-hi”. Ara bé, si els ho pregunteu per separat, cadascú d’ells us dirà per quina té més debilitat. “Ha estat apassionant crear tants i tants elements, però he de confessar que estic totalment enamorada del Mico de la Canonja”, subratlla l’escultora.
En el seu cas, la passió també passa per la restauració arqueològica, la seva especialitat. En els darrers mesos, ha estat treballant en unes peces procedents de Montblanc. “Quan arriben del jaciment semblen pedrots, però una vegada hem fet el procés de neteja química acostumem a trobar anells, elements de joieria, amulets, plomets i monedes”, detalla.
Convertir-se en policia secreta
El procés de restaurar o crear una figura arriba al seu final quan es presenta en societat. Fins llavors, els nervis continuen a flor de pell dels metges de la cultura. Per conèixer quina és la reacció de la gent i les seves opinions l’Aleix i la Sara es converteixen en veritables policies de la “secreta”. Sempre que poden —i si no enreden familiars seus— s’infiltren entre la gent. “Quan era petit els gegants eren així”, aquest és un dels comentaris més habituals que senten i dels que els deixen ben tranquils. A la vegada, també afronten els comentaris negatius que puguin sorgir, moltes vegades relacionats amb els colors de les peces.
“La nostra feina és una emoció constant, ja que ajudes a un grup de gent a tirar endavant la seva festa, t’ajuden a créixer i tu també els fas entendre que el que tenen davant són veritables obres d’art centenàries”, remarca l’Aleix Avall.
La importància de fer pedagogia
La tasca del Taller Avall va més enllà de la restauració i la creació. La pedagogia també n’és una part important. “Fem molta pedagogia de manteniment i, a poc a poc, ja comencen a utilitzar fundes de transport i s’acostumen a desar joies i perruques”, subratlla el restaurador. No obstant això, lamenta que “encara hi ha moltes colles que porten els seus gegants a la baca del cotxe o en un remolc”, explica amb certes esgarrifances. Tot i això, també subratlla que davant d’una dificultat amb un gegant “és preferible que el plantin, si poden, o que el llancin, abans que el geganter quedi tetraplègic o ferit per protegir el gegant”.
Així mateix, l’Aleix Avall insisteix que també cal fer pedagogia a les escoles per mantenir el relleu generacional de la cultura popular. “És importantíssim que els ajuntaments ho portin a les escoles, la cultura popular és de tots i no entén de nacionalitats o ideologies polítiques”, defensa. D’aquesta manera, recorda que qualsevol seguici festiu existeix perquè hi ha un públic que ho contempla. “Tan important és la gent que observa com la que hi participa; si no, no tindria sentit”, sentencia. I amb aquesta reflexió sobre el futur de la cultura popular, l’equip del Taller Avall ens avança que l’any vinent celebraran el seu desè aniversari i que “la volem fer ben grossa”. Una celebració que ben segur reunirà a elements dels seguicis festius de moltes ciutats i pobles. Ara només queda esperar per viure-ho.
