Mèxic, Corea del Sud, els Emirats Àrabs, la Xina… Aquestes són algunes de les destinacions on ha arribat l’obra de Glòria Grau. Avui tenim bitllet per endinsar-nos en la seva cova de la creació, on juga, investiga i dona forma a tots els seus pensaments.
Text: Anna Fortuny · Foto: Alan Pardines
Per trobar-la ens hem de dirigir fins al Vendrell. Poc abans de la pandèmia va instal·lar el seu estudi a una casa cedida per un amic. L’immoble portava tancat més de trenta anys i ara s’ha convertit en un espai ple de vida, amb centenars de pinzells i gammes de colors vius a tort i a dret. Ben segur que el llimoner situat a l’exterior és una gran font d’inspiració. Aquí el temps s’atura i xoca amb la incansable pluja d’idees que constantment brolla de l’artista, dia i nit. La primera confessió: “m’encanta pintar descalça, així que qualsevol catifa que trobo es converteix en part de l’estudi”.
Grau va néixer a Barcelona, però la seva relació amb Calafell va començar fa més de trenta anys, quan buscaven un lloc tranquil per estiuejar amb els seus fills petits. Després de repetir any rere any, va ser cap al 2017 quan va decidir quedar-s’hi a viure amb el seu marit. Amb tot, s’ha convertit en calafellenca d’adopció i assegura que s’hi sent ben rebuda i acompanyada. La seva decisió de lluitar per ser pintora i gaudir del que més li agrada no va arribar fins fa uns deu anys. En aquell moment, més enllà de treballar de funcionària en l’àmbit de la justícia, estudiava dret i feia mil coses a la vegada. L’estrès va aparèixer amb forma de clapes de cabells que s’esfumaven. Per aquest motiu, va replantejar-se la vida i va prometre’s que viuria el dia a dia sense sobrepassar les seves possibilitats d’arribar a tot. Es va apuntar a l’Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona on va tenir l’oportunitat de formar-se en cursos de pintura i dibuix. El cuquet per l’art la va atrapar tot d’un plegat i, de mica en mica, va formar-se en centres com l’Acadèmia Tàrrega —la més antiga de Barcelona— i l’escola d’Enrique Donoso, basada en l’art figuratiu. Va ser llavors quan es va adonar que la passió per la pintura se l’emportava. “Havia arribat a treure el llit de matrimoni de l’habitació quan feia peces amb sorra, a l’estil Tàpies, casa meva era un xou”, recorda. Per això, va atrevir-se a obrir el seu primer estudi i a buscar espais per exposar.
Una trucada de la Xina
Si una cosa tenia clara la Glòria Grau era que havia de moure’s per trobar el seu camí. “Em defineixo com una lluitadora i he treballat molt”, subratlla. Així, després d’obrir el seu primer taller, fa set anys, li va aparèixer l’oportunitat d’exposar a la Xina. Un primer pas que va derivar en una consecució d’exposicions i de participacions en concursos artístics, alguns a Xangai i Shenzhen. Va ser el 2018 quan va triomfar a Taiwan en rebre el premi especial dels Premis Gallery dins de la competició del Gran Premi Internacional d’Artistes 2018, celebrat a la Fira Internacional d’Art Contemporani Art Revolution Taipei, un dels esdeveniments artístics més importants del món.
Un reconeixement que ha anat seguit de noves oportunitats fins al dia d’avui en països com Corea del Sud i Mèxic. Darrerament ha participat com a jurat del Festival d’Art Internacional “Peace Again”, que organitza el Museu Temàtic Haegeumgang, situat a la regió de Gyeongsang, a Corea del Sud. Quan li preguntem sobre com es viu tot plegat, Grau només sap respondre: “em quedo sorpresa i em fa molta il·lusió perquè penso que estic fent alguna cosa bé”.
La maduració de l’artista
Fins al moment, l’obra de Glòria Grau s’ha caracteritzat per treballar amb colors vius i recorre a paisatges de flors, però també a sèries protagonitzades per unes nines. L’artista reconeix que, actualment, es troba en un procés de maduració. “La pandèmia m’ha deixat molt fluixa i em trobo en un punt molt espiritual, de pensar cap a on tirar”, assenyala.
Tot i que la seva producció es troba en hores baixes, la pintora ja nota un canvi en ella mateixa a l’hora de plantejar les futures creacions. “La covid-19 m’ha tornat més introvertida, reflexiono més en la peça i en com aconseguir que sigui millor”, descriu. Al mateix temps, es defineix com una artista totalment lliure. “Si vull dibuixar flors, ho faig; si em vull centrar en dones, també”, fa valdre. Rebutja aquelles modes en què “per ser considerat un gran artista havies de plasmar fets desagradables”. És aquí on el consumidor del seu art pot entendre que les seves obres s’allunyen de la crítica social. Ella respon de seguida: “potser té poca crítica social, però quan represento aquells lliris blaus al costat de la via del tren o els camps de roselles, estic parlant d’espais que han desaparegut i que s’han convertit en autopistes i edificis”.
Salvar els valors
Tot i l’èxit internacional que ha aconseguit en els darrers anys, la pintora denuncia que cada cop és més difícil exposar i viure de l’art. I creu que tot desemboca en una crisi de valors: “Vivim com si un mòbil de mil euros fos molt millor que gaudir d’una obra d’art i d’obrir-nos a enamorar-nos d’aquesta bellesa”, relata. Considera que la problemàtica parteix de la retirada de les humanitats als instituts, com en el cas de la filosofia.
Recorda perfectament quan Isabel-Clara Simó, periodista i filòsofa, li va donar classes. “La seva forma de veure la vida i d’adorar el déu que vulguis ens va captivar des d’un primer moment”, subratlla. Arran d’aquella manera d’encarar la vida, Grau lamenta que la crisi de valors també s’ha instaurat a les aules, a l’hora d’ensenyar a xalar amb l’art.
Sense oblidar aquesta crítica, l’artista creu que hi ha esperança per l’art, ja que és una part inherent de l’ésser humà. “Encara que els polítics han decidit que no és important, crec que les persones serem capaces de defensar la cultura”, sentencia.
Per als que vulgueu admirar el seu treball, estigueu atents i atentes a les noves destinacions de l’artista. Ara per ara, la deixem investigant amb unes veladures. “Crec que entraré en aquest món més sensual, com d’ombres de dones d’un sol color”, ens avança. Probablement, el nou treball s’anomenarà Shadows. Qui sap a quines sales d’arreu arribarà aquest llenç. El viatge no ha fet més que començar.
