“Som una espècie en perill d’extinció”
Text: Laura Vargas-Machuca
Els germans Casado, o millor dit, el Pedro i l’Àngel, són coneguts a Tarragona, i més concretament al Serrallo, per la seva tasca com a mestres d’aixa. Ofici que van conèixer des de ben petits, quan el seu avi, i posteriorment el seu pare, els portava al taller situat al Serrallo i jugaven entre les fustes, construint cabanyes i vaixells que després feien navegar. Aquest primer taller, construït de fusta, es va cremar, i anys després, l’any 1994, va patir les conseqüències de la riuada. En l’actualitat tenen el taller ubicat a la plaça Sant Magí del barri pesquer, i com que tenen les arrels familiars tan presents, el local està presidit pel banc de mestre d’aixa que tants treballs ha suportat i que els ha vist evolucionar.
L’aixa, eina per devastar la fusta, és la que dona el nom a l’ofici, una tasca que avui dia definiríem com a “en perill d’extinció” i que, originàriament, consistia en la construcció i reparació de vaixells, tot i que ara s’hi ha afegit la part d’oficina tècnica. Restauren qualsevol mena d’embarcacions, tot i que les de pesca són les que tenen més demanda. És per aquest motiu que són tan estimats i coneguts al barri mariner del Serrallo, lloc que els ha vist créixer i seguit durant tota la seva vida des de ben a prop. “Vam aprendre a navegar abans que a caminar”, ens relaten.
Confessen que la seva professió no està gens valorada i que la pesca, avui dia, no és un ofici que porti diners i, per tant, la de mestre d’aixa és una artesania bruta. “Fas obres d’art, però només per la teva roba de feina dones una mala impressió i la gent pensa que no vals la pena”, confessen els Casado. Pel que fa al relleu generacional, admeten que hi ha un greu problema: “la gent jove no s’interessa per l’ofici”, lamenten. Fins i tot ells mateixos van recomanar als seus fills que es formessin en altres àmbits.
Però si alguna cosa caracteritza als Casado és la seva marca familiar, el XXI. “Antigament, els treballadors tenien les seves pròpies eines i per identificar-les se’ls hi feia una marca”. El seu avi va marcar-les amb el “XXI” durant el 1921. “Ho va fer amb números romans perquè era més fàcil de gravar amb una serra”, això sí, amb una peculiaritat, les dues XX van unides, mentre que l’I presenta una separació. Anys després, el pare va donar-li color a la marca, el blanc, i hi va afegir un gallardet de fons que ara es reconeix com el símbol de l’empresa de construcció naval que els germans regenten.
La figura del seu pare sempre ha estat present al món del vaixell. Va ser el primer a atrevir-se a sortir de l’estereotip marcat i fugir de les formes rodones de les embarcacions, apostant per figures més planes i esveltes. Aquest canvi permetia dotar de força a les embarcacions i garantir estabilitat i rapidesa, amb una estètica sempre cuidada.Confessen que no són gaire supersticiosos, tot i que les figures de sant Pere i la verge del Carme estan molt vinculades amb el món de la pesca. Tant és així, que ens expliquen que les peces més importants que porta una embarcació són precisament aquestes santes figures. Potser perquè en estar al mig de la mar et sents indefens, o perquè tots necessitem creure en alguna cosa, el cert és que aquesta sensació es contagia a qui es queda a terra.
Malgrat el futur incert d’aquest ofici, els Casado reconeixen que són molt feliços i que “ser mestre d’aixa és tot un honor”.
